L'esperança i l'oblit, (I-2)
- Poema: Lluís Solà. Fotografia: Salut Vilaró
- Jan 1, 2017
- 1 min de lectura
L’estany s’estén sense interrupcions fins a les vores del real. Clapes
de fulles de tardor suren a la superfície. Al fons, invisibles, dormen
les fulles lentes del dolor i de la desmemòria.
Entre neus incipients i calius adormits, la tardor es desploma
imperceptiblement damunt de tots els senders aturats. El silenci
plora el silenci.
De tots els camins que s’havien esbullat per la pedra i pel foc, no
n’hi havia cap que no
dugués al cingle transparent.
Lluís Solà (L’esperança i l’oblit)
Comentaris