L'esperança i l'oblit, (II-6)
- Poema: Lluís Solà. Fotografia: Salut Vilaró
- Jan 1, 2017
- 1 min de lectura
Aspirant la claror de mitja tarda
medita l’om. S’enfonsen els camins
imprevisibles de l’oblit
dins la gran plana oberta. Inquietes
les mans furgaven cambres d’aire
vermell i boires aturades,
repenjades al front perdut
de l’horitzó.
Aquest no és un lloc per als vivents.
S’arboraven els focs de sobte
als marges del visible,
i caminàvem pels aspres confins
adormits als coixins de l’ésser,
i uns altres ulls miraven
pels nostres ulls,
nus i obstinats sota el gran riu.
Aquest no és un lloc per als dorments.
Les ombres trepitjant amb dubte,
escoltàvem la incessant melodia
als pous obscurs de l’alba,
com papallones èbries entorn
giràvem de l’espurna oberta,
i cansats somiàvem
dins els braços inexistents del jo.
Lluís Solà (L’esperança i l’oblit)
Comentaris